[code lang=”html”] [/code]
Arxius
juliol 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« jun    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  

051 – ARTICLES EN GENERAL – associacionisme – barri – obres – mercat -

LA FAVB DAVANT L’11 DE SETEMBRE: …

En aquest marc, la convocatòria d’una cadena humana, travessant el Principat

des de la Catalunya Nord fins al País Valencià, ocuparà el lloc central de la

Diada. Centenars de milers de voluntaris inscrits n’auguren l’èxit. Molts

companys i companyes de les nostres associacions hi treballen; molts més hi

seran presents. Tanmateix, el caràcter més o menys inclusiu de la iniciativa,

inequívocament promoguda des de l’ANC amb la independència com a horitzó,

ha suscitat debats i controvèrsies en el si de sindicats, entitats i moviments

socials. És el cas de la FAVB. El nostre és un moviment plural, on conviuen

diferents sensibilitats democràtiques, des del mateix independentisme fins a les

tradicions federalistes i republicanes, profundament arrelades en la cultura

política de les classes populars. La defensa del dret a l’autodeterminació i, avui,

l’exigència indefugible d’una consulta ciutadana sobre el futur del país,

constitueixen el denominador comú de totes aquestes opcions.

Doncs bé, justament des d’aquesta pluralitat, la FAVB convida el veïnat de

Barcelona a sortir massivament al carrer l’11 de Setembre i a participar en els

diferents actes reivindicatius de la Diada, enfortint el clam a favor de la consulta

i fent palesa la presència de la Catalunya social, avui revoltada contra el

neoliberalisme i les retallades, que sempre ha estat una força motriu decisiva

en la lluita per les llibertats. El moviment obrer i el veïnal, el conjunt d’entitats

socials i solidàries tenim una responsabilitat cabdal en el procés obert. Cal anar

pas a pas, construint sòlides majories a través del debat obert i la participació

ciutadana; majories capaces de sostenir projectes democràtics, evitant

situacions de bloqueig o frustració que poguessin fracturar la societat al voltant

de conflictes d’identitat. En aquest sentit, la realització de la consulta

representa a hores d’ara el gran repte unificador que encara hem d’assolir.

Més enllà de la Diada, és el model de país el que està en joc. Per a nosaltres,

llibertats i justícia social són indestriables. Sigui quina sigui l’opció que triï el

poble de Catalunya, cap projecte democràtic nacional no pot alçar-se sobre una

societat atomitzada i aclaparada per la pobresa. Només la defensa dels drets

laborals i socials, dels serveis públics, pot vertebrar la societat civil. Per això,

més que mai, romandrem bel·ligerants contra les polítiques d’austeritat, les

retallades, les privatitzacions o la corrupció de les institucions. Tant si vénen

dictades des de Brussel·les, si s’implementen des de Madrid… com si responen

als interessos o la cobdícia de les “nostres” elits. El futur en llibertat de

Catalunya depèn de la cohesió de la seva majoria social, que ha de prevaldre

front els dictats assoladors dels mercats financers i dels seus comissionistes

locals. L’11 de Setembre reivindicarem aquest futur. L’endemà, hi treballarem

des dels nostres barris.

Barcelona, 3 de setembre de 2013

_______________________________________________________________________________________

L’acceptació a tràmit de la ILP a favor de la dació en pagament per part del Congrés dels Diputats constitueix un fet polític i social de la major importància. Representa una primera victòria de la mobilització popular davant la injustícia intolerable que significa el desnonament i la ruïna de milers i milers de famílies per satisfer la cobdícia d’un sistema financer que, després d’haver provocat una devastadora crisi econòmica, ha estat rescatat amb cabals públics.

Aquesta finestra d’esperança obliga la ciutadania, però, a romandre vigilant per tal que el procediment parlamentari que s’enceta no dilueixi les exigències, mínimes i irrenunciables, plantejades per la ILP: la dació en pagament retroactiva, la moratòria immediata sobre les expulsions, l’accés al lloguer social.

Cal prendre la mesura de la gravetat del moment. Sens dubte, en el gir d’última hora dels partits majoritaris, entestats a bloquejar la ILP, han pesat la mobilització social i la commoció causada en l’opinió pública pels suïcidis d’aquests últims dies, esgarrifós indicador del drama que estem patint. Esdevé urgent que des de les administracions més properes pervingui a la ciutadania un missatge inequívoc de solidaritat mitjançant l’adopció de mesures enèrgiques, a l’alçada de les circumstàncies.

És amb aquest esperit, alhora exigent i de proposta, que hem acudit el 13 de febrer a la Comissió Mixta sobre els llançaments, espai de trobada promogut per l’Ajuntament de Barcelona que aplega representants de diferents estaments, des de la judicatura fins als moviments veïnals, passant per la mateixa administració municipal. Celebrem l’existència d’aquesta comissió, de la mateixa manera que ens congratulem del suport de l’Ajuntament a la recollida de signatures a favor de la ILP. Justament ahir, la Comissió rebia dades fefaents, confirmant un extrem que, de manera empírica, ja veníem constatant als nostres barris: el creixement exponencial dels desnonaments per impagament de lloguer (a Barcelona, no menys de 400 al mes en el darrer període).Tot plegat palesa la urgència d’avançar, amb mesures efectives, cap a un parc d’habitatges de lloguer social.

Davant l’allau de desnonaments per motius econòmics, concentrar els esforços en determinades promocions amb ubicacions o finalitats específiques -promocions que, en el millor dels casos i a partir de les previsions del propi l’Ajuntament, representarien 400 unitats el 2015… en una demarcació que, segons el cens d’habitatges de nova construcció recentment publicat, disposa de 42.142 pisos per vendre, actualment en mans d’entitats bancàries i fons d’inversió- resulta notòriament insuficient.

El problema rau, no pas en una il·lusòria reactivació de l’obra nova, sinó en les polítiques públiques destinades a donar un ús social a l’immens estoc d’habitatges nous i de segona mà existent, responent així a les necessitats de la població. Des d’aquest punt de vista, constatem els escassos resultats obtinguts per l’Ajuntament quan s’ha limitat a apel·lar a la bona voluntat de les entitats financeres, tant pel que fa a mediacions com en la cessió de pisos a l’administració. És necessari passar a una velocitat superior amb gestos molt més decidits i de forta càrrega simbòlica.

Per tant, demanem:

• Que l’Ajuntament de Barcelona es declari partidari d’aplicar sense més tardançauna moratòria sobre els desnonaments que afectin habitatges familiars, i anunciïque la Guàrdia Urbana no col·laborarà en l’execució de cap llançament.

• Que l’Ajuntament de Barcelona faci una crida solemne a les entitats bancàries, fonsd’inversió immobiliària i grans propietaris perquè aturin els procediments en curs is’avinguin a negociar amb les famílies afectades, anunciant que deixarà d’operaramb aquelles entitats que mostrin insensibilitat social.

• Que, en el mateix sentit, l’Ajuntament pressioni aquestes entitats per tal que lesfamílies que actualment ocupen pisos propietat de bancs puguin regularitzar laseva situació mitjançant l’establiment d’un lloguer social, evitant així eldeteriorament dels immobles abandonats o l’actuació de xarxes delictives.

• Que l’Ajuntament doni igualment suport als veïns i veïnes que pateixen la morositatde les entitats bancàries a l’hora de fer front a les despeses comunitàries.• Que reaccioni davant l’explosió del nombre de desnonaments per impagament delloguer, treballant per establir, en col·laboració amb els jutjats, un dispositiud’informació que faci possible una intervenció en temps útil, orientada a evitar elsdesnonaments i a garantir en última instància un reallotjament adequat a lesnecessitats de les persones afectades.

• Que l’Ajuntament replantegi el seu Pla de l’Habitatge per tal d’adequar-lo a l’actualsituació d’emergència social, prioritzant l’habitatge de lloguer assequible en lesseves promocions.

• Pel seu caràcter emblemàtic en un entorn severament colpejat per la crisi,demanem una intervenció prioritària sobre el conjunt d’habitatges de Torre Baró, detal manera que l’Ajuntament insti REGESA, ens responsable d’aquesta promoció,inicialment destinada a la venda, a traspassar-la a un règim assequible de lloguersocial.

• Que, per tal de mobilitzar l’estoc de pisos deshabitats que roman en mans debancs i fons d’inversió, faci tot el necessari per establir un llistat actualitzatd’aquests habitatges i adopti eines de fiscalitat municipal apropiades, penalitzantfortament el seu desús social.

Barcelona, 15 de febrer de 2013

Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH)

Observatori Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC)

Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB)Associació 500 x 20ATTAC – Catalunya

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

Temps difícils per a les Associacions de Veïns. Per Alfons Barceló

Per començar, mai no s’hauria d’oblidar que el poder corromp, i que el poder absolut corromp absolutament. Per tant, els aparells de poder no s’han de deixar anar al seu aire. Fet i fet, les persones de certa edat ens adonem de que la democràcia representativa no està malament. També sabem que hi ha poders de moltes castes. Així, a la vora del poder polític democràtic (més o menys contaminat, però ¡poca broma! sotmès periòdicament a un control popular efectiu), hi ha el poder polític no democràtic (dels aparells de l’estat i de les administracions, de partits, sindicats, forces polítiques sectorials o locals), els poders econòmics, els poders ideològics. I entre tot això hi ha ponts i contactes i túnels, declarats o clandestins. I ideals i tradicions més decantats cap al fet comú o cap a l’ individualisme. I pautes de comportament amb més tirada a l’egoisme o a l’altruisme, segons les persones, les circumstàncies i la història.

D’altra banda, és molt plausible que a les properes dècades es modifiqui substancialment el nostre entorn: el medi natural cada cop estarà més afectat per l’acció humana, les tecnologies continuaran desenvolupant-se, es modificarà la configuració mundial de jerarquies i poders. I sembla lògic pensar que tot això ha de comportar canvis remarcables per a tothom. Emperò crec que els trànsits cap a noves modalitats de producció, distribució i consum, i cap a noves articulacions polítiques planetàries, no es faran suaument. Cal preveure sotragades i conflictes importants, amb costos socials i econòmics enormes. Aleshores es posarà a prova l’eficàcia i la plasticitat de les institucions (ordinàries i extraordinàries) a l’hora de fer front a situacions d’emergència.

La cosa no pinta molt bé. Però, en qualsevol cas, convé subratllar que cal tenir “sortides d’urgència” i, a més a més, no han d’estar tancades amb forrellat i la clau qui sap on. Això vol dir sobretot tenir a mà recursos materials, morals i organitzatius per poder fer front als reptes insòlits. També convé parar esment que els problemes reals rarament tenen solució perfecta, ni responsables únics. A més a més, a vegades s’afronten millor des de baix, i a vegades des de dalt, i mai són aquests dos punts de partida totalment exclusius i excloents.

Tot això pot semblar molt llunyà de la realitat concreta del moviment veïnal. En part és veritat, però no del tot. Podem fer un experiment mental per fer-ho palès. Basta imaginar, per exemple, quins barris sortirien més mal parats davant l’ impacte d’un fort terratrèmol, si els barris amb molta xarxa associativa o els barris amb una minúscula  estructuració social. En definitiva, un cop esbossat un escenari versemblant, voldria subratllar la importància d’un teixit associatiu amb molts nòduls i moltes connexions. Amb associacions estables, amb plataformes temporals, amb conglomerats associatius esporàdics i de vida curta. Tota mena d’entitats poden servir, donat el cas, com a contrapoder efectiu, davant de qualsevol excés que posi en perill la convivència i el futur. I totes les entitats constitueixen per natura una font de recursos i potencialitats per renovar equips, reemplaçar organismes ensorrats, proposar idees i mesures. Cal insistir, a la fi, en que tot és important (o pot ser-ho, en determinades circumstàncies) i també en que tot pot degenerar.

I pel que fa al tarannà i a les orientacions intel·lectuals, convé subratllar que, en dosis mesurades, l’escepticisme és un principi valuós, igual que la precaució.  Que cal el diàleg, però també la crítica. Que s’han de respectar les persones, però no les idees. Al capdavall, tot i que no sóc gaire optimista, penso que, a fi de compte, tot és millorable i  sempre es pot fer alguna cosa. També és veritat que les situacions sempre poden empitjorar, si es prenen mesures inadequades…